Hi ha pocs personatges del segle XX que sigui receptor d'elogis tan desmesurats. Teresa de Calcuta, es diu, és una santa de tots. Teresa de Calcuta s'ha convertit en un dels mites televisius i mediàtics, un paradigma de bondat i d'altruisme apolític.
Els nombrosos punts foscos han estat silenciats. Per exemple, entre les fotos que es publiquen de la mare Teresa no s'acostumen a incloure aquelles en les quals apareix amb la família Duvalier a Haití, una de les tiranies més sagnant i causant de pobresa al seu país. La seva afirmació: "La família Duvalier ama els pobres", és més una exemplificació del seu concepte d'amor que no una simple ingenuïtat o ignorància.
Teresa de Calcuta mai no va denunciar les causes de la pobresa, ni als dirigents que la feien i la fan possible, o no feien ni fan res per disminuir-la.
Tota la seva acció estava orientada a la vida d'ultratomba, a l'expansió de l'Església i, especialment, de la seva orde, i, en general, a la major glòria de la seva divinitat (AMGD). Aquesta concepció teocèntrica i la seva idea religiosa i irracional del món com a una vall de llàgrimes era coherent amb el tipus de les cures mèdiques que utilitzava en els seus centres. Els tractaments a malalts, vells i agonitzants eren tan cristians com medievals i acientífics.
Els seus pensaments dogmàtics han estat sempre una defensa de les forces més obscurantistes i reaccionàries. Les seves opinions sobre els pobres ("Penso que és molt maco per al pobre acceptar la seva sort."); la pau mundial ("Actualment, l'avortament és el pitjor dels mals i el major enemic de la pau."), o l'explosió demogràfica a l'Índia ("Jo no n'estic d'acord, perquè Déu sempre proveeix.") no són meres anecdotes, són exemples paradigmàtics d'una manera molt poc humanista d'entendre el món.
Per a aquells (ateus, agnòstics o creients) que valorem la compassió com a una virtut humana, però també la racionalitat, el coneixement científic i la justícia social; per aquells que considerem que un altre món és possible sense esperar a la vida d'ultratomba, la beata Teresa de Calcuta, que al seu cel sigui, mai no serà santa de la nostra devoció.
Teresa de Calcuta mai no va denunciar les causes de la pobresa, ni als dirigents que la feien i la fan possible, o no feien ni fan res per disminuir-la.
Tota la seva acció estava orientada a la vida d'ultratomba, a l'expansió de l'Església i, especialment, de la seva orde, i, en general, a la major glòria de la seva divinitat (AMGD). Aquesta concepció teocèntrica i la seva idea religiosa i irracional del món com a una vall de llàgrimes era coherent amb el tipus de les cures mèdiques que utilitzava en els seus centres. Els tractaments a malalts, vells i agonitzants eren tan cristians com medievals i acientífics.
Els seus pensaments dogmàtics han estat sempre una defensa de les forces més obscurantistes i reaccionàries. Les seves opinions sobre els pobres ("Penso que és molt maco per al pobre acceptar la seva sort."); la pau mundial ("Actualment, l'avortament és el pitjor dels mals i el major enemic de la pau."), o l'explosió demogràfica a l'Índia ("Jo no n'estic d'acord, perquè Déu sempre proveeix.") no són meres anecdotes, són exemples paradigmàtics d'una manera molt poc humanista d'entendre el món.
Per a aquells (ateus, agnòstics o creients) que valorem la compassió com a una virtut humana, però també la racionalitat, el coneixement científic i la justícia social; per aquells que considerem que un altre món és possible sense esperar a la vida d'ultratomba, la beata Teresa de Calcuta, que al seu cel sigui, mai no serà santa de la nostra devoció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada