Maragall i el sector públic. Carta a La Vanguardia (18/II/2010)

Democràcia, vot obligatori i liberalisme

En un recent article de la prestigiosa revista The Economist (28.01.2010), sobre el liberalisme al Brasil es pot llegir:

"Una de les raons per les quals el liberalisme no té veu a Brasil des de que va arribar la democràcia és el vot obligatori. Això significa que un gran nombre de votants pobres que paguen pocs impostos però es beneficien de la despesa social del Govern, empenyen els partits cap a la creació d'un Estat més gran. Si el mateix sistema s'hagués aplicat a Estats Units, el Partit Demòcrata hauria gaudit d'una majoria permanent."

"One reason why liberals have been so muted since Brazil became a democracy again is that voting in elections is compulsory. This means that a large number of poor voters, who pay little tax but benefit from government welfare spending, help to push the parties in the direction of a bigger state. If the same system were to be applied to America, the Democrats might well enjoy a permanent majority."

En una democràcia el vot pot ser obligatori o no. Amb el vot obligatori (naturalment amb possibilitat de votar en blanc i de votar nul), no votar constitueix no només una falta a un deure cívic sinó també (quan no tingui justificacions vàlides) una falta administrativa que es pot castigar amb una multa. (Crec que al Brasil la multa per no votar sense justificació no arriba a 3€ i això fa que la majoria els pobres votin i molts dels de no són pobres no votin.)

El vot obligatori no és en absolut antidemocràtic. L'abstencionisme incívic (aquell que no vota sense raons justificables) pot posar en perill la democràcia i la democràcia té dret a desfensar-se quan es troba en perill. (És una situació semblant a l'anomenada paradoxa de la tolerància: Estimem tant la tolerància, que quan els intolerants posen en perill la tolerància tenim dret a no ser tolerants amb els intolerants.)

La tesi de The Economist crec que reforça la idea dels pensadors grecs que la democràcia és el govern de la majoria de pobres i classes mitjanes.

Filosofia, articonte de Juan José Millás

Filosofia

Volia ser culte, però arribava a casa esgotat, sense ànims per a cap altra cosa que no fos obrir el televisor i narcotitzar-se amb el menú del dia. Mentre les imatges penetraven en el seu ànim com les erugues de l'anunci per les fosses nasals, imaginava una altra vida en què llegia llibres dels quals prenia apunts en un quadern quadriculat, amb les tapes negres. Havia sentit parlar d'un savi que no tenia televisió i intentava imaginar la seva existència. El veia passejant filosòficament per les habitacions de casa seva, atent a tots i cadascun dels estímuls de la realitat. De vegades, tancava el televisor i imitava aquesta vida superior a la seva. Anava, per exemple, a la cuina, agafava un iogurt de la nevera, i se'l prenia intentant establir una reflexió sobre la data de caducitat. Li semblava bé que imprimissin aquesta informació a la tapa. Constituïa un símptoma de països avançats. Però era aquell pensament seu sobre la data de caducitat una reflexió filosòfica?

Un dia, en sortir de treballar, va entrar en una llibreria. Una vegada superada la por que el prenguessin per un intrús (el que era), va prendre un volum de filosofia a l'atzar i va llegir una pàgina de la qual no va entendre gairebé res. Això deu ser la cultura, va pensar, així que va comprar el llibre, se'l va emportar cap a casa i es va posar a llegir-lo al sofà, davant del televisor mut. A la mitja hora, es trobava esgotat. Tot i que el llibre estava escrit en el seu propi idioma, tenia una gran quantitat de paraules que no comprenia. Després de decidir que a l'endemà es compraria un diccionari, va tancar el volum i va obrir la televisió, per la pantalla de la qual van començar a discórrer de seguida les erugues narcotitzants corresponents al dia i a l'hora. L'home va col·locar les cames sobre la taula i es va deixar envair pel dolç mal.

Una vegada envaït, va observar el volum tancat i va tenir una revelació: el llibre, tot i que no l'entengués, era la vida, mentre que la televisió, que entenia, era la mort, així que es va aixecar, va arrencar l'aparell de la prestatgeria i el va amagar sota la pila, al costat del rentavaixelles. Després va començar a llegir a poc a poc aquelles pàgines, movent la llengua dintre de la boca, sense entendre res. I com menys entenia, més savi era. Qui li ho explica?

Juan José Millás

(Articonte aparegut al diari El País, el dia 9 de desembre del 2005. Traducció de Pere de la Fuente i Collell)

Religión en democracia (EL PAÍS, 28.07.1996)

Democràcia i lluita de classes a la Grècia antiga i a Santa Coloma de Gramenet

Milers (uns 20.000, segons els meus càlculs) de ciutadans de Santa Coloma de Gramenet es van manifestar ahir, 5 de novembre, demanant la regeneració democràtica i la dissolució del consistori municipal, que té l'alcalde i el regidor d'urbanisme a la presó. Qui es veu a la foto portant un pal de la pancarta és el regidor Àngel Pla, d'IUiA, que, pel que sembla, és l'única formació política amb representació a l'Ajuntament que demana clarament la dissolució del consistori, que no accepta un relleu a l'Alcaldia i que considera necessària una convocatòria d'eleccions municipals fins a maig del 2011.

Com gairebé sap tothom, la paraula democràcia significa etimològicament poder o govern del poble. Arthur Rosenberg, un pensador comunista americà, en un llibre de divulgació molt recomanable sobre la democràcia en els temps antics,
escrit l'any 1921, després de recordar aquest significat etimològic afirmava:

"Tanmateix, en la pràctica política dels grecs, la paraula democràcia tenia un significat molt més restringit, definit per la seva relació d'oposició amb el terme oligarquia. L'oligarquia era el "predomini de la minoria" en la ciutat-estat; la democràcia, el "predomini de la majoria". Però en l'antiguitat no s'entenia en absolut que aquests termes fessin referència a una majoria o a una minoria qualsevol: oligarquia era sempre el predomini de la minoria dels més rics; democràcia, el predomini de la majoria dels més pobres. El criteri de discriminació entre els més "rics" i els més "pobres" està sempre en relació amb les condicions polítiques i socials del moment considerat, en el qual es produïa l'esdeveniment. Hi ha uns casos en els quals els més pobres eren només els proletaris, hi ha altres en els quals la designació inclou també les classes mitjanes. Per altra banda, alguns cops els més rics eren només els latifundistes; altres cops s'incloïa ambé els artesans de certa importància, etc." (He fet la traducció des de l'edició en castellà: Democracia y lucha de clases en la Antigüedad, Barcelona, El Viejo Topo, 2006, pàg. 45).

Un text d'Aristòtil a La Política (1290a) resulta d'una actualitat sorprenent: "Ara bé: no és exacte definir la democràcia, com acostument a fer-le alguns actualment, simplement com una constitució en la qual la multitud posseïx la sobirania -ja que fins i tot a les oligarquies i en qualsevol altre lloc la majoria és sobirana-, ni l'oligarquia dient que és la constitució en la qual uns pocs són sobirans sobre el govern. Perquè si el nombre total de ciutadans és de mil tres-cents, i mil d'ells són rics i no donen als tres-cents pobres cap part en el govern, malgrat hagin nascut lliures i siguin semblants a ells en tots els aspectes, ningú no diria que aquest poble està governat democràticament, i anàlogament també si hi hagués pocs pobres, però més poderosos que els rics, que eren mésnombrosos, ningú anomenaria aquest govern una democràcia si els ciutadans que eren rics no tenien part en els honors polítics. Més aviat, doncs, hauríem de dir que és una democràcia quan la sobirania la tenen els homes lliures, i una oligarquia, quan la tenen els rics; però que resulta que la classe sobirana en una democràcia és nombrosa, i en una oligarquia, petita, perquè hi ha molts homes lliures per naixement, però pocs rics." (He fet la traducció des d'una traducció al castellà de Francisco P. Samaranch: ARISTÒTELES, Obras, Madrid, Aguilar, 1967, pàg. 1479-1480.)

El mestre d'Aristòtil, el filòsof aristòcrata Plató també tenia clar que la democràcia era el govern dels pobres. Al llibre VIII de La República (557a) trobem: "Sí, jo crec que la democràcia s'instaura quan els pobres, victoriosos, els rics, uns, els maten, altres, els exilien, i es reparteixen amb igualtat de drets amb els qui resten els càrrecs constitucionals, que quasi sempre s'atorguen, en aquest sistema, per sorteig." (He agafat la traducció de Manuel Balasch, Pvre. a PLATÓ, Diàlegs, Vol. XII, La República, (Llibres VIII-X), Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1992, pàg 35.

La lluita contra la corrupció i per la regeneració democràtica a Santa Coloma de Gramenet està fent seu el concepte grec de democràcia com a govern dels pobres i classes mitjanes contra el règim plutocràtic i oligàrquic establert per l'alcalde milionari Bartomeu Muñoz (feliçment a la presó) i el consistori actual (PSC amb majoria absoluta i absolutista). Per això, el manifest que convocava la manifestació amb el lema "Polífics corruptes, fora! Ara, el poble" no només demanava la dissolució del consistori i la investigació dels projectes sospitosos, sinó que també demanava saber el patrimoni dels regidors quan van entrar i ara, que si el consistori és sisol, hauran de sortir.

Bad arguments & dreadful arguments

In a sense Bogghossian makes it easier for himself by taking on more or less rational authors, specifically Putnam, Goodman, and to a lesser extent Rorty. Their views are reasonably easy to refute because they are, at least in the case of Putnam and Goodman, fairly clearly statet. It is much easier to refute a bad argument than to refute a truly dreadful argument. A bad argument has enough structure that you can point out its badness. But with a truly dreadful argument, you have to try to reconstruct it so that it is clear enough that you can state a refutation.

Boghossian takes bad arguments by Putnam, Goodman, and Rorty and refutes them. But what about the truly dreadful arguments in such authors as Jacques Derrida, Jean-François Lyotard, and other postmodernists that have been more influential during the last half-century? What about, for exemple, Derrida's attempts to "prove" that meanings are inherently unstable and indeterminate, and that it is impossible to have any clear, determinate representations of realty? (He argues, for exemple, that is no tenable distinction between writing and speech.) The atmosphere of Boghossian was a student of Rorty at Princeton. But he does not go into the swamp and wrestle with Derrida & Co.

John R. Searle, "Why Should You Believe It?", ressenya del llibre de Paul A. Boghossian, Fear of Knowledge: Against Relativism and Constructivism (Clarendon Press/Oxford University Press, 139 pp.), The New York Review of Books, September 24, 2009, Volume LVI, Number 14, pàgs.89-90.

El vaixell d'Otto Neurath

"Som com uns mariners que hem de reparar el nostre vaixell en alta mar, sense tenir la possibilitat de desmantellar-lo en dic sec i de reconstruir-lo a partir dels seus millors components."

Otto Neurath, "Protokolls¨sätze", Erkenntnis (1932-1933)