Punt volat

EDUCAR E INSTRUIR. RAFAEL SANCHEZ FERLOSIO. EL PAIS, 29-7-07

2011-10-09T01:03:00.000-07:00

¡Qué limpio sonaba aquello de "instrucción pública"! ¡Qué gorrino me suena "educación" o, peor todavía, "formación integral"! Cada vez me siento más irreversiblemente anclado en el Ancien Regime. La escuela de hoy se ofrece a las familias a la manera de "Plan personalizado" o de "Especialistas en ti". Y hasta la escuela pública se ha dejado infectar por el indecente y traicionero contubernio entre papás y profesores por encima de las cabezas de los niños, cuando las entrañas mismas del concepto de "lo público" claman por una escrupulosa y hasta casi ritual impersonalidad. ¡Fuera los padres de la escuela pública! El que los escolares se enfrenten a solas con la institución es una exigencia capital de la socialidad. De lo contrario, por lo pronto estudiarán -si estudian- "para dar gusto a sus padres". Rafael Sánchez Ferlosio. ¡Fuera papás! El País, 26.11.1994. Foto de Maria Jesús Lorente Ruiz

EDUCAR E INSTRUIR. RAFAEL SANCHEZ FERLOSIO.

EL PAIS, 29-7-07

Ya al solo título del artículo de Fernando Savater, ¿Ciudadanos o feligreses? (EL PAÍS, 4 de julio de 2007), puede reprochársele un principio de confusión. Yo no veo ahí ningún aut/aut, porque no hallo diferencia formal entre "ser buen cristiano" y "ser buen ciudadano"; aun más, ¿acaso no ha ejercido nunca la parroquia funciones de división administrativa para asuntos civiles? No sólo no hay diferencias de forma, sino que incluso pueden encontrarse muchas coincidencias de contenido.

Los padres tienen con el hijo una relación privada y personal; va contra la naturaleza 'pública' de la enseñanza, donde debe primar en solitario la impersonalidad

Las democracias de hoy muestran enormes resistencias frente a la sola idea de "prohibir". Con todo, prohibir me parece un punto más democrático que "impedir"

En alguna otra ocasión he deplorado la falta de confianza de Fernando Savater en "los contenidos" del conocimiento, en la medida en que, con respecto a la enseñanza pública, no se conforma con "la instrucción", sino que encarece, casi como más importante, "la educación". En ésta incluye hasta lo que llaman "espíritu crítico"; pero no sólo ocurre que el dicho espíritu crítico no puede ser materia de enseñanza, ni menos todavía de educación, sino que, por añadidura (aunque por mi parte preferiría para él otro nombre menos activo, más receptivo), es algo que sólo puede surgir precisamente de los contenidos: la extrañeza crítica sólo puede suscitarla la atrición entre dos términos del contenido; por ejemplo, la que tan desoladoramente hizo empecinarse y estrellarse a San Anselmo de Canterbury, o sea, la que le chirriaba en el oído al violentar la compatibilidad entre "infinitamente justo" e "infinitamente misericordioso" como atributos simultáneos de la Divinidad ("Proslógion").

El llamado "espíritu crítico" guarda tal vez un notable parentesco con lo que los helenos llamaba "asébeia" (± impiedad), y presumo que chocaba, al menos mediatamente, con la "paideia". Ahora bien, esta segunda, más familiar a nuestra comprensión, mantiene, a su vez, una poderosa analogía con lo que ha dado en llamarse "educación para la ciudadanía". Yo no sé cómo se las arregla Fernando Savater para conservar la paz en las entrañas de su entendimiento, con su ya acrisolado empeño en conciliar la 'educación para la ciudadanía' (ojo: no le atribuyo el invento oficial de la expresión completa) con su gran conocimiento y su notoria devoción por las doctrinas y los autores de la Ilustración. Me lo pregunto porque, al menos a mi juicio, la "ilustración" -toda ilustra-ción- es justamente crítica de la cultura vigente, es contra-cultura, y, a fin de cuentas, "asébeia".

Pero la afirmación más gratuita -y quiero creer que menos meditada- de la savaterina defensa de la educación está en su obra El valor de educar, página 47: "Esta contraposición educación versus instrucción resulta hoy ya notablemente obsoleta y engañosa". Tomando la frase en serio habría que preguntarle si esa obsolescencia es un dato de hecho, como, por ejemplo, si es que hace tiempo que nadie se interesa por semejante distinción, o un dato de derecho, como que las más modernas doctrinas pedagógicas afirman positivamente que la dualidad entre las dos cosas debe desecharse por ser científicamente falaz y, por lo tanto, perjudicial. Pero ¿cómo se reintegra la engañosa disyuntiva? Por mi parte, si me pongo a imaginar una instrucción que sea al mismo tiempo educativa, se me ocurren fórmulas un tanto monstruosas: a la demanda de una "zoología educativa", por ejemplo, se ajustaría una clasificación del reino animal que partiera de una división entre "animales dañinos" y "animales benéficos", o bien, si se prefiere, entre "animales comestibles" y "animales incomestibles".

El saber por el saber

No y no. Los conocimientos que proporciona la instrucción, exentos de toda clase de orientaciones prácticas y juicios de valor, aparte de ser, precisamente, el resultado de unas ciencias que durante siglos se han esforzado por purificarse de toda la morralla de fines e intereses que las condicionaba -como la alquimia pudo trocarse en química cuando se liberó del designio de conseguir el oro, o la astrología se hizo astronomía cuando renunció a predecir el porvenir-, pueden ni deben, de ninguna manera, dejarse dirigir por ninguna finalidad educativa. A la postre resulta que es justamente el rostro absolutamente inexpresivo -sine ira et studio- del saber por el saber el que hace nacer en el sujeto, de su propia mente, la opinión y la conducta que la educación, a la manera de una trofalaxia, querría meterle en la boca ya masticadas y bien ensalivadas.

En el libro Educación para la ciudadanía (Ediciones Akal, SA. Madrid, 2007), de Carlos Fernández Liria, Pedro Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, se empieza representando -a partir de una anécdota del rey persa Ciro- el espacio de la ciudadanía como "lugar vacío" o "lugar de cualquier otro", y por la índole de ese lugar caracterizan la propia condición de "ciudadano". Por lo que entiendo, se quiere definir al ciudadano en cuanto tal como el hombre vaciado de toda particularidad. Después, como si tácticamente traspusieran su lugar de cualquier otro al aula de matemáticas, hacen que el vaciamiento de particularidades, la impersonalidad del profesor y los alumnos, privilegie la propia validez del Teorema de Pitágoras como validez para cualquier otro: ateniense, espartano, persa o incluso marciano, si lo hubiera. La idea, aunque torpe y morosamente expuesta (y aun peor resumida por mí), es aceptable. Y, dicho sea de paso, mal podrían, ciertamente, los clérigos y obispos mantener frente a ella la más vaga y remota acusación de "relativismo". Lo que yo echo de menos, sin embargo, es que los autores se hayan dejado escapar una ocasión de oro para señalar y encarecer la radical impersonalidad de los conocimientos, y, en consecuencia, la impersonalidad del lugar público en el que se imparten, la impersonalidad de la que deben sentirse revestidos los alumnos y de la relación del profesor respecto de ellos. Este que podría designarse como "principio de impersonalidad" alteraría notablemente -en caso de aplicarse- la configuración actual de la enseñanza (estoy pensando, por supuesto, tan sólo en el aspecto de instrucción -que es el que el pasaje del libro saca a colación-, no en el de educación). Empezaría por poner en entredicho el eslogan de "tratamiento personalizado" con que algunos colegios caros encarecen sus ventajas; en plena conformidad con el pasaje del libro comentado, no es, evidentemente, el Teorema de Pitágoras el que debe adaptarse a las condiciones personales del alumno, sino éste el que debe adaptarse a la esencial impersonalidad de ese teorema. Finalmente, nuestro principio de impersonalidad pondría coto a otra más peliaguda y escabrosa cuestión: la de la perturbadora intromisión de los papás y las mamás en las tareas de la enseñanza. El famoso "derecho" de semejantes figuras de elegir para sus hijos la enseñanza que deseen lo ejercen contratando el colegio que prefieran, pero aquí debería acabarse todo. Los padres tienen con el hijo una relación privada y personal; va contra la naturaleza pública de la enseñanza, donde debe primar en solitario la impersonalidad, el que, violando las puertas contractuales, se monten a cuchos sobre el niño, como un jinete en un caballo de carreras, y se hagan conducir por aulas y pasillos, para que lo particular no deje de controlar y sofocar un solo instante lo que sólo respira plenamente en la anónima atmósfera de los universales.

La importancia de las formas

He leído que ahora andan queriendo restablecer el tratamiento de usted en las relaciones de enseñanza. No sé si tendrá éxito, en el sentido de que logre difundirse o en el de que sea eficaz para lo que pretende. De todos modos debería ser recíproco, o sea, también del profesor al niño; los jesuitas, con los que yo estudié hace ya casi 70 años, jamás nos tutearon. Nótese que el usted lleva los verbos en tercera persona, como si los interlocutores estuviesen ausentes entre sí; la presencia física es neutralizada y abstraída, o, por usar la expresión del texto comentado, el oyente presente es "cualquier otro". La difusión será difícil entre los ya acostumbrados al tuteo; se pueden esperar las bromas más groseras y menos ingeniosas, pero no creo que sea así entre los escolares primerizos. No debería despreciarse la importancia de las formas, ni aun de las más superficiales y protocolarias; que el centro de enseñanza se distinga como "el lugar donde se da de usted" ya puede suscitar tácitamente en la conciencia el sentimiento de que se ha atravesado una frontera y se ha salido a un espacio "extraterritorial". El factor de la distancia, que aportaría el uso del usted, es un factor perfectamente idóneo para completar la impersonalidad.

Veo que la actual orientación, por una y otra parte, de la controversia sobre la educación llega al extremo de incitarle a uno a preguntarse si hay alguien que realmente se pregunte qué es lo que educa. No hace mucho ha habido un ministro del gobierno actual -y no de Educación, sino de Sanidad- que ha señalado certeramente con el dedo una de las cosas que hoy han tomado una parte no poco relevante en la educación de la primera juventud: el alcohol. Bien es verdad que doña Elena Salgado -que tal era el nombre del ministro- no advertía del caso por la educación, sino por la salud. Con todo, no faltó quien considerase la denuncia -especialmente por lo que se refiere al vino- como un ultraje a la cultura española, europea y hasta occidental. El consumo de alcohol, como mediador o excipiente de las relaciones entre coetáneos, tiene sin duda una influencia sobre las formas de conducta, y, por lo tanto, las marca, efectivamente, con un determinado signo cultural. Ciertamente, este mediterráneo estaba ya muy descubierto, y no hacía falta llegar al botellón para reconocer en el alcohol un poderoso pedagogo cultural.

Pero lo que este señalamiento nos recuerda es el carácter predominantemente gregario de la educación: el grupo es el que educa, a través de la necesidad de "formar parte", que arrastra con fuerza irresistible a la imitación y la comparación. ¿Qué va a hacer el profesor contra la fuerza educativa de las actuales formas de ocio y diversión, contra la constricción del grupo, dotado de un poder de convicción y de una autoridad incomparable? ¿Va a decir: "Bebe, si quieres, pero bebe de manera responsable"? ¡Delirante, hilarante!

Las democracias de hoy muestran enormes resistencias frente a la sola idea de "prohibir". Con todo, prohibir me parece un punto más democrático que "impedir": el que impide pone un obstáculo en las cosas, el que prohíbe apela a la persona, aunque sea bajo amenaza de castigo. Diré que, por mi parte, no tengo prejuicio alguno contra las prohibiciones; si tuviese un cargo, no tendría reparos en prohibir, salvo el conocimiento de su inutilidad. Me refiero a la inutilidad que consiste en una desobediencia total y generalizada. La inutilidad o imposibilidad de prohibir es uno de los efectos más desastrosos de la democracia como partitocracia selectiva. La renuencia o más bien denodada resistencia ante la sola idea de prohibir no es, a primera vista, sino miedo electoral; el poder ejecutivo se siente amenazado de antemano por "colectivos" -como dicen- demasiado numerosos y gregarios -el de los estudiantes, sin ir más lejos-, capaces de organizarle una zalagarda callejera que afecte a sus expectativas electorales. Sin embargo, ante "costumbres", como son las formas de ocio y diversión, que el enorme incremento del gregarismo y la intercomunicabilidad han unificado hoy en un modelo internacional, la inutilidad de toda posible prohibición gubernativa -con zalagardas o sin zalagardas- disipa cualquier acusación de cobardía electoral a los que se sometan al actualmente ineluctable imperativo -por no decir tiranía- de la tolerancia. Las costumbres de ocio y de relación social de los grupos de edad por los que se interesa la enseñanza oficial no sólo han multiplicado por cien su poder cultural y educativo, sino que, por la homogeneización internacional, han adquirido, en relación con los poderes públicos, una hegemonía hasta hoy desconocida. Siempre ha sido el grupo el que educa, sólo que en otros tiempos era menos fuerte que todo el resto de la sociedad. Esto, naturalmente, es sólo resultado, apariencia inmediata ante los ojos de la opinión; cualquier aumento de fuerza, y, entre ellos, de manera especialmente acentuada, el del grupo de edad que nos ocupa, procede hoy del imponente poder determinante del mercado, cómplice incondicional de la incondicionada avidez de infancia y juventud.

Las pautas de la publicidad

Al mercado pertenece, por lo demás, el que es hoy prácticamente único y supremo educador: la publicidad en general y especialmente la de la televisión. En todos los grupos de edad es la publicidad la que gobierna las pautas y determina los criterios de la comparación social. Esta comparación -hoy elevada al grado de obsesión- es la que dicta la aceptación, la integración y hasta el prestigio social del individuo. Respecto de los niños, ya comenté en su día el consultorio de un Suplemento de salud del Abc del 9 de julio de 2000, que lo expresaba certeramente a propósito de las marcas de zapatos: "Ser propietarios de marcas determinadas -decía el consultor- representa un código de integración". El imponente poder pedagógico de la publicidad tiene ya derrotado de antemano cualquier otro intento educativo. Estoy contando una historia archisabida y mil veces contada en tonos diferentes, una evidencia palmaria a cada instante como la luz del día. Mas, sin que nadie niegue esa evidencia, hay dos maneras de eludirla defensivamente: la primera es decir, con sincera o forzada convicción: "¿Y qué hay de malo en ello?"; la segunda es la que tan penetrantemente apunta Sigmund Freud (y que yo designaría como "apología consolatoria de los hechos tozudos") con estas palabras: "Si uno está destinado a la muerte preferirá estar sometido a una ley natural ineluctable, la sublime 'Anánke', y no a una contingencia que tal vez habría podido evitarse".

El mercado es ya naturaleza del mismo orden de necesidad que el hambre misma. La publicidad, que hoy ya le es absolutamente imprescindible, se defiende con el que es uno de los máximos tabús de prohibición de la llamada democracia: el tabú de la censura. La censura es totalitaria. La democracia vive de la ilusión de libertad que le produce la execración del totalitarismo. Al mercado le conviene la democracia; no sabemos si será verdad lo inverso: el que a la democracia le convenga igualmente el mercado. El mercado permite muchas cosas y regala otras muchas, pero también exige, obliga y hace renunciar a algunas; esto lo suelen resolver y pacificar diciendo que las segundas son "el tributo" que hay que pagar por las primeras. Uno de esos tributos es, precisamente, el de tener que renunciar a toda posible "educación para la ciudadanía" que no sea la suya; quiero decir la de la publicidad.

Cuántas veces, frente a ciertos, no deseados, fenómenos sociales, como este de la actual manera de relacionarse y divertirse los muchachos, se oye decir: "Esto se arreglaría con un buen sistema educativo"; los que así se pronuncian no se dan cuenta de que aquello que querrían arreglar con la Educación -la oficial, se sobrentiende- forma precisamente parte de las condiciones de posibilidad indispensables para que esa educación que echan de menos pueda impartirse.

* * *

Fernando Savater: Aclaraciones a Ferlosio

Oídos que fueron los obispos, los nuevos rojos, los padres objetores y todos los tertulianos, llega la opinión de Rafael Sánchez Ferlosio sobre la "educación para la ciudadanía". Como tiene querencia por la originalidad, sigue el dictamen del doctor Johnson: mientras los demás nos empeñamos en ordeñar a las vacas, él prefiere comenzar ordeñando al toro. Ya que se refiere a un par de opiniones mías, que finge no entender, se las aclaro muy gustoso. Sobre ¿Ciudadanos o feligreses?: no los opongo en términos absolutos, pues ya sé que muchos feligreses son excelentes ciudadanos; pero indico que no son equivalentes, pues no entra en las obligaciones del ciudadano ser feligrés de nada ni de nadie. Y no se forman buenos ciudadanos por las mismas vías que se conforman piadosos feligreses. Ítem más: me parece obsoleta la contraposición entre educación e instrucción, en la que insiste Ferlosio. La instrucción en saberes objetivos -que naturalmente nunca carecen por completo de "orientaciones prácticas y juicios de valor", salvo que Habermas haya escrito en vano Conocimiento e interés- es parte indispensable de la educación, pero no la agota, ni mucho menos la sustituye. No cabe una "zoología educativa" basada en clasificar los animales en dañinos o benéficos (nociones por otro lado nada descartables en microbiología), pero forma parte de la educación saber que es benéfico aprender zoología del modo más preciso e "impersonal" posible. Por cierto, el término "impersonal" es de difícil uso imperativo: resulta tan imposible obedecer a quien nos dice que hay que ser impersonales como a quien nos impone ser espontáneos...

Por lo demás, vivo en tormentosa paz con mi entendimiento defendiendo la necesidad de educar para la ciudadanía porque creo que la ilustración no va contra la cultura vigente -siempre se educa desde ella, no hay otra-, sino contra la rutinaria obediencia que ni pregunta, ni comprende, ni imagina alternativas. Es decir, que no propongo ordeñar toros para curarnos de la afición utilitaria a ordeñar vacas, sino que me gustaría preparar a los jóvenes para que se resistieran al ordeño y mando.

El País, 31/07/07

Blocs de pdelaf

2011-02-14T12:02:00.000-08:00

A AIXERÀ. Arborètum (col·lecció d'arbres vivents) (El terme hebreu aixerà de vegades és entès com el nom propi d'una divinitat cananea femenina. La Bíblia interconfessional catalana el tradueix per "bosquet sagrat". Sovint el bosquet sagrat està associat al culte de Baal (nom que significa "cap de casa" i que és el nom que rebien els déus cananeus) i està plantat al costat d'un altar. Sempre que s'aixeca un moviment contra les pràctiques idolàtriques, els bosquets sagrats són tallats i cremats.): http://terra-roja.blogspot.com/

B Blocdefotos.cat (Fotografies publicades pels seus propis autors): http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/index.php?autor=1346

B Buit/Void/Vide/Vuoto/Vacuum/Vacío (L'aire i el seu pes: Torricelli i Pascal): http://pdelaf.sosblog.fr/

E El meu bloc (Bloc de Magalí Sureda de la Fuente (Barcelona, 2001)): http://elblocdemagali.blogspot.com/

E El meu bloc (Bloc d'en Marçal Sureda de la Fuente): http://elblocdemarcal.blogspot.com/

E El meu bloc: http://elblocdemilena.blogspot.com/

E Entenc el català (Aquest bloc, escrit en català, vol defensar el plurilingüisme passiu entre les llengües romàniques, com a primer pas per aconseguir un mutilingüisme actiu. En una situació de bilingüisme passiu, cada interlocutor utilitza la seva llengua pròpia i entén però no utilitza la de l'altre. El català és una llengua molt fàcil d'entendre (no tant de parlar o d'escriure correctament) per a qualsevol persona que parli una llengua romànica, però especialment per a un castellanoparlant. Català i castellà són llengües romàniques i, per tant, llengües germanes. Si sabeu parlar i escriure espanyol, i realment voleu entendre qualsevol text o conversa en català, només heu de parar una mica d'atenció, aprendre una mica de vocabulari i no ser un negat per a les llengües.): http://blogs.kalipedia.com/punt-volat/posts

E Esquerra del Besòs, terra roja (Fets i opinions crítiques, racionals i laiques): http://gramenet.blocsciutadans.net/pdelaf/

F pdelaf's Fotolog Page: http://www.fotolog.com/pdelaf

G Galileu Galilei: http://pdelaf.nireblog.com/

G Galileu Galilei dixit (Parlare oscuramente lo sa fare ognuno, ma chiaro pochissimi. Galileo Galilei, Opere IX, 73): http://galileugalileidixit.blogspot.com/

G Grup de Filosofia i Història de la Ciència i de la Tècnica de Santa Coloma de Gramenet (Col·lectiu format per professors d’ensenyament secundari de Catalunya. Des de la seva constitució l'any 1986 el Grup de Filosofia ha funcionat com a grup de treball del Casal del Mestre de Santa Coloma de Gramenet i l'any 1988 va obtenir el VII Premi de Filosofia Arnau de Vilanova.): http://www.xtec.cat/~pdelaf/

G Grup de Filosofia Casal del Mestre Santa Coloma de Gramenet: http://grupfilosofia.blogspot.com/

H Hemidelta sud (Montsià oriental: Sant Jaume d’Enveja, Amposta i Sant Carles de la Ràpita): http://blogs.avui.cat/maep/

I Incipit: primeres paraules d'obres clàssiques ("La dificultat és començar. Per a l'imbècil no és cap dificultat, la ignora. Fabrica nens o llibres, fa UN nen, UN llibre en el qual multiplica, sense interrupció, nens i llibres. Tant li fa, de totes maneres, no pensa. L'imbècil no coneix la dificultat, s'aixeca, s'afaita, guanya el carrer, deixa que li portin per davant, tant li fa." Thomas Bernard. Tenebres p. 57.): http://incipitcat.blogspot.com/

M Magalí Sureda de la Fuente (Obres de Magalí Sureda de la Fuente (Barcelona, Catalunya, 6 de setembre de 2001). "L'infant ha de ser educat en el sentiment que ha de posar les seves millors qualitats al servei del seus germans." Eglantyne Jebb, Declaració de Ginebra, primera Carta dels Drets de l'Infant, Shave the Children, 1923): http://magalisureda.blogspot.com/

M Marçal Sureda i de la Fuente: http://marcalsureda.blogspot.com/

M metroflog pdelaf: http://www.metroflog.com/pdelaf

M Milena Sureda i de la Fuente (Dibuixos de Milena Sureda de la Fuente (Barcelona, Catalunya, 6 de juny de 2003). "L'infant ha de ser educat en el sentiment que ha de posar les seves millors qualitats al servei del seus germans." Eglantyne Jebb, Declaració de Ginebra, primera Carta dels Drets de l'Infant, Shave the Children, 1923): http://milenasureda.blogspot.com/

P Panoramio pdelaf: http://www.panoramio.com/user/1896867

P Pdelaf: http://lacomunidad.elpais.com/pdelaf/posts

P Pdelaf13's Weblog (Just another WordPress.com weblog): http://pdelaf13.wordpress.com/

P Punt volat (· Punt volat · Signe que apareix en el dígraf de l'ela geminada (l·l) volat adj 1 Irritat, enfellonit.): http://puntvolat.blogspot.com/

P Photoblog pdelaf: http://www.photoblog.com/pdelaf/

R Records immarcescibles: http://immarcescible.bloc.cat/

R Revolució Científica i Galileu Galilei (Non si trova nel mondo odio maggiore che quello dell'ignoranza contro il sapere. Galileo Galilei, Opere, XII, 294): http://revoluciocientifica.blogspot.com/

R Ribera de Baix: http://riberadebaix.blogspot.com/

S satiàgraha (+SATIÀGRAHA, 'desobediència civil, resistència cívica', del sànscrit satyàgraha compost de àgraha 'el qui aferra enèrgicament' i satyam 'el veritable' (en certa manera 'recerca obstinada de la veritat'). Procedir que posà en marxa l'Índia el 1919 sota la direcció de Gandhi i Nehru. I que fóra vital per als catalans d'imitar, puix que tenim el seny de no usar bombes ni pistoles per aconseguir la llibertat o una autonomia, que sigui... autònoma i no ònoma. (COROMINES, Joan. DECat, VII, 717b1)): http://satiagraha.blogspot.com/

S Sant Genís dels Agudells ("Un racó ple de poesia, oblidat o desconegut dels barcelonins." LA VANGUARDIA, 31 de març de 1934, pàg. 1): http://santgenisdelsagudells.blogspot.com/

S Sense ocupar cap lloc de treball de la plantilla docent (Un bloc sobre l’aprofitament de l’experiència professional del professorat jubilat dels centres públics): http://blocs.xtec.cat/pdelaf13/

S Sobre Manuel Sacristán Luzón (Manuel Sacristán (1925-1985) fou la figura més eminent de l'oposició intel·lectual a la dictadura a Catalunya. El seu marxisme revolucionari i crític, intenta una síntesi amb l'ecologisme, el feminisme i el pacifisme. Va ressaltar la transcendència filosòfica dels problemes ecològics. Com a professor, filòsof, escriptor i traductor contribuí a la difusió dels principals corrents d'inspiració científica.): http://manuelsacristan.blogspot.com/

Z Zugzwang (A situation in a chess game in which a played is forced to make an undesirable or disadvantageous move. Posició d'escacs en què qualsevol moviment és nefast.): http://zugzwang-cat.blogspot.com/

Fe d'errates

2011-02-10T11:25:00.001-08:00

Consejo Municipal de la Cuidad (sic) de Nueva York
Cartell a la quinta avinguda de Nova York, octubre 2010

On hi diu !Pasió per la fruita!, hi hauria de dir Passió per la fruita!
Fruiteria tancada al carrer Sant Ramon de Santa Coloma de Gramenet

Errata d'enrajolador a la carretera de l'Arrabassada cantonada carrer Samaria

BELLOC, Hilaire (1870-1953). Cautionary tales for children; drawings by Eduard Gorey

2010-12-27T05:30:00.000-08:00

No cal ser nacionalista per defensar Catalunya

2010-12-24T03:05:00.000-08:00

Anunci a tota pàgina del Govern del Districte de Columbia i de l'Oficina de Drets Humans, en un diari de Washington en espanyol (Herencia Hispana. Washington Hispanic, 8/10/2010, pàg 10) sobre la Llei d'Accès Lingüístic on es defensen els drets de les persones que parlen poc o no res d'anglès.

Josep Maria Solé i Sabaté, catedràtic d'història contemporània a la UAB, publica a l'AVUI d'avui (24/12/2010, pàg. 25) un article ("Còmplices genocides") on argumenta que el nacionalisme espanyol (PP i Ciutadans) està intentant eliminar, substituir o inutilitzar la llengua i cultura catalanes "per poder continuar espoliant-nos, quedant-se els nostres diners, afavorint els seus territoris a partir dels recursos que prenen de la nostra terra, del fruit del nostre treball". A l'article hi ha una afirmació que em sembla evident: "Cap persona mínimament culta pot creure's que el castellà estigui en perill a Catalunya o el món, o pot no veure que sense protecció perilla la supervivència de la llengua i cultura catalanes".

Al mateix diari, a la pàgina del costat, es publica un altre article ("Contra els nacionalismes?"), d'un altre historiador, l'actual diputat del PSC, Joaquim Nadal i Farreras. On defensa la idea que és preferible afirmar la nació que contraposar el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català. Explica Nadal com Einstein va recomanar a Rafael Campalans prescindir del nom funest de nacionalisme quan aquest li explicava el seu socialisme nacionalista.

Crec també, com Einstein el 1923, que el nom nacionalista era (i és ara) funest, que per ser partidari de l'assoliment de les màximes cotes d'autogovern per als catalans, per defensar el dret a decidir de la nació catalana, per ser independentista o federalista català no només no és necessari ser o dir-se nacionalista, sinó que més aviat és un estorb. La immensa majoria dels que es diuen nacionalistes catalans no tenen cap actitud intransigent, ni xenòfoba, ni expansionista o imperialista. Admiren la llengua espanyola que llegeixen,entenen i parlen quan és necessari i els agradaria tenir als espanyols com a bons veïns. Malauradament, no es pot dir el mateix d'alguns nacionalistes espanyols que consideren Catalunya com a propietat seva i justifiquen el genocidi de la llengua i la cultura catalana com ho justifica el maltractador ("La maté porque era mia").

Hi ha catalans que ens desagrada profundament la paraula nacionalista i creiem que Catalunya és una nació i els catalans tenim dret a decidir i podem decidir ser independents o federar-nos amb altres pobles de la península. No és necessari (ni convenient) ser nacionalista per creure que un Estat federal, en una Europa federal, en un món federal seria, probablement la millor solució per a Catalunya. Igual que pensem que la millor solució per al català seria aconseguir ampliar l'ús oficial i social del català. El català hauria de tenir el mateix pes a Catalunya que l'anglès té als Estat Units d'Amèrica on, per cert, el castellà és en molts llocs una segona llengua i on hi ha lleis que prtegeixen els drets de les persones que no parlen anglès o el parlen molt poc. (Mireu l'anunci a tota pàgina del Govern del Districte de Columbia i de l'Oficina de Drets Humans, en un diari de Washington en espanyol, Herencia Hispana, sobre la Llei d'Accès Lingüístic on es defensen els drets de les persones que parlen poc o no res d'anglès.)

Punts volats al Vietnam Veterans Memorial de Washington

2010-12-12T09:04:00.000-08:00

Els únics punts que apareixen al Vietnam Veterans Memorial de Washington són punts volats que serveixen per separar els noms del veterans

Un punt volat massa volat

2010-12-12T08:49:00.000-08:00

Cartell anunciador d'un míting, Barcelona, 1934. L'últim a intervenir serà Marcel·lí Domingo

Publicitat. Faci una foto a aquesta bici!

2010-10-08T14:38:00.000-07:00

Aquest matí, divendres 8 d´octubre del 2010, a la Massachusetts Avenue de Cambridge hi havia aparcada aquesta bici amb una forma original de fer publicitat

El número sis en guanxe de Tenerife

2010-09-16T07:14:00.000-07:00

Quans paraigües hi ha aquí? Set o 6?

El guanxe de Tenerife és una llenua amazigh (amaziga, tamazight o berber) que es parla(va) a l'illa de Tenerife. En guanxe de Tenerife el número natural següent de cinc es diu "set".

Lo que dice el pueblo

2010-05-21T12:56:00.000-07:00

"Perón me dijo que haga lo que dice el pueblo, pero lo que el pueblo me dice que haga no es lo que Perón me dijo."

Un poema d'Àngel Pla

2010-04-24T03:33:00.000-07:00

I som aquest sòl on es va construir tot
I estem en qualsevol lloc
On s'aixeca el cel dels altres
On negar la vida és sempre inútil.

Paul Éluard. Segona naturalesa

SEDENTARI

Giro el mapa dels sentiments
i cerco una illa remota,
un llac oblidat
enmig de boscos nevats,
dunes de sorra captivadores.
Lluny, més lluny
del volcà que es desfà
de la lava voraç
que omple el mar.
Llegeixo llibres que em duen
a mons ingràvids, imperceptibles,
de serenitat intacta.
Aquestes coordenades
no són descrites enlloc.

Àngel Pla i Reche
Cant parcial,
Col·lecció "l'Inèdit" poesia, número 19,
Santa Coloma de Gramenet, 2010

Diego Rivera, La gran Tenochtitlan (1945), Palau Nacional, Mèxic

Maragall i el sector públic. Carta a La Vanguardia (18/II/2010)

2010-02-19T09:04:00.000-08:00

Democràcia, vot obligatori i liberalisme

2010-02-13T10:44:00.000-08:00

En un recent article de la prestigiosa revista The Economist (28.01.2010), sobre el liberalisme al Brasil es pot llegir:

"Una de les raons per les quals el liberalisme no té veu a Brasil des de que va arribar la democràcia és el vot obligatori. Això significa que un gran nombre de votants pobres que paguen pocs impostos però es beneficien de la despesa social del Govern, empenyen els partits cap a la creació d'un Estat més gran. Si el mateix sistema s'hagués aplicat a Estats Units, el Partit Demòcrata hauria gaudit d'una majoria permanent."

"One reason why liberals have been so muted since Brazil became a democracy again is that voting in elections is compulsory. This means that a large number of poor voters, who pay little tax but benefit from government welfare spending, help to push the parties in the direction of a bigger state. If the same system were to be applied to America, the Democrats might well enjoy a permanent majority."

En una democràcia el vot pot ser obligatori o no. Amb el vot obligatori (naturalment amb possibilitat de votar en blanc i de votar nul), no votar constitueix no només una falta a un deure cívic sinó també (quan no tingui justificacions vàlides) una falta administrativa que es pot castigar amb una multa. (Crec que al Brasil la multa per no votar sense justificació no arriba a 3€ i això fa que la majoria els pobres votin i molts dels de no són pobres no votin.)

El vot obligatori no és en absolut antidemocràtic. L'abstencionisme incívic (aquell que no vota sense raons justificables) pot posar en perill la democràcia i la democràcia té dret a desfensar-se quan es troba en perill. (És una situació semblant a l'anomenada paradoxa de la tolerància: Estimem tant la tolerància, que quan els intolerants posen en perill la tolerància tenim dret a no ser tolerants amb els intolerants.)

La tesi de The Economist crec que reforça la idea dels pensadors grecs que la democràcia és el govern de la majoria de pobres i classes mitjanes.

Filosofia, articonte de Juan José Millás

2009-11-28T02:23:00.000-08:00

Filosofia

Volia ser culte, però arribava a casa esgotat, sense ànims per a cap altra cosa que no fos obrir el televisor i narcotitzar-se amb el menú del dia. Mentre les imatges penetraven en el seu ànim com les erugues de l'anunci per les fosses nasals, imaginava una altra vida en què llegia llibres dels quals prenia apunts en un quadern quadriculat, amb les tapes negres. Havia sentit parlar d'un savi que no tenia televisió i intentava imaginar la seva existència. El veia passejant filosòficament per les habitacions de casa seva, atent a tots i cadascun dels estímuls de la realitat. De vegades, tancava el televisor i imitava aquesta vida superior a la seva. Anava, per exemple, a la cuina, agafava un iogurt de la nevera, i se'l prenia intentant establir una reflexió sobre la data de caducitat. Li semblava bé que imprimissin aquesta informació a la tapa. Constituïa un símptoma de països avançats. Però era aquell pensament seu sobre la data de caducitat una reflexió filosòfica?

Un dia, en sortir de treballar, va entrar en una llibreria. Una vegada superada la por que el prenguessin per un intrús (el que era), va prendre un volum de filosofia a l'atzar i va llegir una pàgina de la qual no va entendre gairebé res. Això deu ser la cultura, va pensar, així que va comprar el llibre, se'l va emportar cap a casa i es va posar a llegir-lo al sofà, davant del televisor mut. A la mitja hora, es trobava esgotat. Tot i que el llibre estava escrit en el seu propi idioma, tenia una gran quantitat de paraules que no comprenia. Després de decidir que a l'endemà es compraria un diccionari, va tancar el volum i va obrir la televisió, per la pantalla de la qual van començar a discórrer de seguida les erugues narcotitzants corresponents al dia i a l'hora. L'home va col·locar les cames sobre la taula i es va deixar envair pel dolç mal.

Una vegada envaït, va observar el volum tancat i va tenir una revelació: el llibre, tot i que no l'entengués, era la vida, mentre que la televisió, que entenia, era la mort, així que es va aixecar, va arrencar l'aparell de la prestatgeria i el va amagar sota la pila, al costat del rentavaixelles. Després va començar a llegir a poc a poc aquelles pàgines, movent la llengua dintre de la boca, sense entendre res. I com menys entenia, més savi era. Qui li ho explica?

Juan José Millás

(Articonte aparegut al diari El País, el dia 9 de desembre del 2005. Traducció de Pere de la Fuente i Collell)

Religión en democracia (EL PAÍS, 28.07.1996)

2009-11-27T12:57:00.000-08:00

Democràcia i lluita de classes a la Grècia antiga i a Santa Coloma de Gramenet

2009-11-06T03:19:00.000-08:00

Milers (uns 20.000, segons els meus càlculs) de ciutadans de Santa Coloma de Gramenet es van manifestar ahir, 5 de novembre, demanant la regeneració democràtica i la dissolució del consistori municipal, que té l'alcalde i el regidor d'urbanisme a la presó. Qui es veu a la foto portant un pal de la pancarta és el regidor Àngel Pla, d'IUiA, que, pel que sembla, és l'única formació política amb representació a l'Ajuntament que demana clarament la dissolució del consistori, que no accepta un relleu a l'Alcaldia i que considera necessària una convocatòria d'eleccions municipals fins a maig del 2011.

Com gairebé sap tothom, la paraula democràcia significa etimològicament poder o govern del poble. Arthur Rosenberg, un pensador comunista americà, en un llibre de divulgació molt recomanable sobre la democràcia en els temps antics,
escrit l'any 1921, després de recordar aquest significat etimològic afirmava:

"Tanmateix, en la pràctica política dels grecs, la paraula democràcia tenia un significat molt més restringit, definit per la seva relació d'oposició amb el terme oligarquia. L'oligarquia era el "predomini de la minoria" en la ciutat-estat; la democràcia, el "predomini de la majoria". Però en l'antiguitat no s'entenia en absolut que aquests termes fessin referència a una majoria o a una minoria qualsevol: oligarquia era sempre el predomini de la minoria dels més rics; democràcia, el predomini de la majoria dels més pobres. El criteri de discriminació entre els més "rics" i els més "pobres" està sempre en relació amb les condicions polítiques i socials del moment considerat, en el qual es produïa l'esdeveniment. Hi ha uns casos en els quals els més pobres eren només els proletaris, hi ha altres en els quals la designació inclou també les classes mitjanes. Per altra banda, alguns cops els més rics eren només els latifundistes; altres cops s'incloïa ambé els artesans de certa importància, etc." (He fet la traducció des de l'edició en castellà: Democracia y lucha de clases en la Antigüedad, Barcelona, El Viejo Topo, 2006, pàg. 45).

Un text d'Aristòtil a La Política (1290a) resulta d'una actualitat sorprenent: "Ara bé: no és exacte definir la democràcia, com acostument a fer-le alguns actualment, simplement com una constitució en la qual la multitud posseïx la sobirania -ja que fins i tot a les oligarquies i en qualsevol altre lloc la majoria és sobirana-, ni l'oligarquia dient que és la constitució en la qual uns pocs són sobirans sobre el govern. Perquè si el nombre total de ciutadans és de mil tres-cents, i mil d'ells són rics i no donen als tres-cents pobres cap part en el govern, malgrat hagin nascut lliures i siguin semblants a ells en tots els aspectes, ningú no diria que aquest poble està governat democràticament, i anàlogament també si hi hagués pocs pobres, però més poderosos que els rics, que eren mésnombrosos, ningú anomenaria aquest govern una democràcia si els ciutadans que eren rics no tenien part en els honors polítics. Més aviat, doncs, hauríem de dir que és una democràcia quan la sobirania la tenen els homes lliures, i una oligarquia, quan la tenen els rics; però que resulta que la classe sobirana en una democràcia és nombrosa, i en una oligarquia, petita, perquè hi ha molts homes lliures per naixement, però pocs rics." (He fet la traducció des d'una traducció al castellà de Francisco P. Samaranch: ARISTÒTELES, Obras, Madrid, Aguilar, 1967, pàg. 1479-1480.)

El mestre d'Aristòtil, el filòsof aristòcrata Plató també tenia clar que la democràcia era el govern dels pobres. Al llibre VIII de La República (557a) trobem: "Sí, jo crec que la democràcia s'instaura quan els pobres, victoriosos, els rics, uns, els maten, altres, els exilien, i es reparteixen amb igualtat de drets amb els qui resten els càrrecs constitucionals, que quasi sempre s'atorguen, en aquest sistema, per sorteig." (He agafat la traducció de Manuel Balasch, Pvre. a PLATÓ, Diàlegs, Vol. XII, La República, (Llibres VIII-X), Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1992, pàg 35.

La lluita contra la corrupció i per la regeneració democràtica a Santa Coloma de Gramenet està fent seu el concepte grec de democràcia com a govern dels pobres i classes mitjanes contra el règim plutocràtic i oligàrquic establert per l'alcalde milionari Bartomeu Muñoz (feliçment a la presó) i el consistori actual (PSC amb majoria absoluta i absolutista). Per això, el manifest que convocava la manifestació amb el lema "Polífics corruptes, fora! Ara, el poble" no només demanava la dissolució del consistori i la investigació dels projectes sospitosos, sinó que també demanava saber el patrimoni dels regidors quan van entrar i ara, que si el consistori és sisol, hauran de sortir.

Bad arguments & dreadful arguments

2009-09-28T11:41:00.000-07:00

In a sense Bogghossian makes it easier for himself by taking on more or less rational authors, specifically Putnam, Goodman, and to a lesser extent Rorty. Their views are reasonably easy to refute because they are, at least in the case of Putnam and Goodman, fairly clearly statet. It is much easier to refute a bad argument than to refute a truly dreadful argument. A bad argument has enough structure that you can point out its badness. But with a truly dreadful argument, you have to try to reconstruct it so that it is clear enough that you can state a refutation.

Boghossian takes bad arguments by Putnam, Goodman, and Rorty and refutes them. But what about the truly dreadful arguments in such authors as Jacques Derrida, Jean-François Lyotard, and other postmodernists that have been more influential during the last half-century? What about, for exemple, Derrida's attempts to "prove" that meanings are inherently unstable and indeterminate, and that it is impossible to have any clear, determinate representations of realty? (He argues, for exemple, that is no tenable distinction between writing and speech.) The atmosphere of Boghossian was a student of Rorty at Princeton. But he does not go into the swamp and wrestle with Derrida & Co.

John R. Searle, "Why Should You Believe It?", ressenya del llibre de Paul A. Boghossian, Fear of Knowledge: Against Relativism and Constructivism (Clarendon Press/Oxford University Press, 139 pp.), The New York Review of Books, September 24, 2009, Volume LVI, Number 14, pàgs.89-90.

El vaixell d'Otto Neurath

2009-04-14T02:36:00.000-07:00

"Som com uns mariners que hem de reparar el nostre vaixell en alta mar, sense tenir la possibilitat de desmantellar-lo en dic sec i de reconstruir-lo a partir dels seus millors components."

Otto Neurath, "Protokolls¨sätze", Erkenntnis (1932-1933)

Eugeni d'Ors i la filosofia

2009-04-02T01:14:00.000-07:00

Dream team filosòfic

"Estrenyent les dents, amb el seu català de Valls i la veu serpentina, Eugeni d'Ors deia, avui (2 d'abril de 1909), a la penya de l'Ateneu:
--Els homes són de dues classes: els que serveixen per a la Filosofia i els que no serveixen per a res...
--Sí, és clar --ha dit Pujols--, però sempre s'exagera..."

El quadern gris
Josep Pla

Comentari de Josep Pla a "Les tres Gràcies" de Rafael

2009-04-02T01:05:00.000-07:00

Rafael, Les Tres Gràcies

"Contemplo, més de mitja hora, una reproducció a tot color de «Les Tres Gràcies» de Rafael. El braç de la figura del mig que aguanta la poma té una gràcia torbadora, intraduïble en paraules, infinita. El vivent acabat del dibuix de Rafael.
Per alguns amics meus, les dones més picants són les virtuoses que fan tots els possibles per a no semblar-ho. A mi m'agraden al revés.
Les dones lletges són generalment agradabilíssimes. Però n'hi ha tan poques que ho vulguin reconèixer!"

Josep Pla: El quadern gris, 2 d'abril de 19o9

PLATÓ. Apologia. Traducció de Joan Crexells

2009-02-15T06:28:00.000-08:00

Barbarus hic ego sum, quia non intellegor ulli. Ovidi

2009-02-11T05:30:00.000-08:00

Probablement el Déu del símbol de Nicea-Constantinoble no existeix

2009-01-16T04:35:00.000-08:00

Hi ha una campanya publicitària que diu: "Probablement déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida"

Si es diu "probablement" és perquè ni s'ha provat la inexistència de Déu ni es provarà mai. Les inexistències no es poden provar. Podem provar o demostrar, en alguns casos, una existència; però no podem provar que alguna cosa no existeix. Però, és aquell que afirma l'existència d'una entitat qui ha de carregar amb el pes de la prova. Per a una persona racional, la manca de cap prova o indici de l'existència d'una entitat és una raó suficient per no creure en la seva existència. Les persones racionals no són agnòstic sobre l'existència de cavalls o elefants voladors, simplement no creu en la seva existència perquè no hi ha cap prova a favor de la seva existència ni la seva existència serviria per explicar cap fenomen conegut. En aquest sentit tampoc cap déu no existeix, perquè no hi ha cap prova mínimament acceptable de la seva existència i la seva existència no seria un factor explicatiu de cap fet conegut.

Aquesta campanya ha generat polèmica especialment entre creients. No conec cap cas que per contradir la campanya es presentin proves o demostracions de l'existència de Déu. En molts casos el creient es preocupa d'afirmar quin és el seu Déu (el Déu que perdona, el Déu de Jesús...) i quin altre Déu creu ell que no existeix (el venjatiu, sàdic, botxí, jutge...). El símbol de Nicea-Constantinoble parla del Déu en el qual creuen molts cristians i diu:

"Crec en un Déu, Pare tot poderós, creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles. I en un sol Senyor Jesucrist, Fill unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles. Llum de Llum, Déu veritable de Déu veritable; engendrat, no pas creat, consubstancial amb el Pare, per qui han estat fetes totes les coses. El qual, per nosaltres, els homes i per la nostra salvació, davallà dels cels. I s’encarnà de l’Esperit Sant i de la Verge Maria, i es féu home. També per nosaltres fou crucificat sota Ponç Pilat, patí i fou sepultat. I ressuscità el tercer dia segons les Escriptures; se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare. I tornarà a venir amb glòria a judicar els vius i els morts, i el seu regnat no tindrà fi. Crec també en l’Esperit Sant, Senyor i vivificador, que procedeix del Pare, el qual junt amb el Pare i el Fill, és adorat i glorificat, i parlà per boca dels profetes. Crec en l’Església una, santa, catòlica i apostòlica. Reconec un sol baptisme per a remissió dels pecats. I espero la resurrecció dels morts i la vida en el món futur. Amén."

Potser seria necessari concretar que un dels déus que amb molta probabilitat no existeix és aquest Déu del Símbol de Nicea-Constantinoble. Ni el món necessita d'un Déu creador ni els humans que volen gaudir de la vida necessiten creure en un Déu, Pare tot poderós, creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles. Ni creure en un sol Senyor Jesucrist, Fill unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles. Llum de Llum, Déu veritable de Déu veritable; engendrat, no pas creat, consubstancial amb el Pare, per qui han estat fetes totes les coses. Ni tampoc necessiten creure que Jesucrist, per nosaltres, els homes i per la nostra salvació, davallà dels cels; i s’encarnà de l’Esperit Sant i de la Verge Maria, i es féu home. Tampoc cal creure que per nosaltres fou crucificat sota Ponç Pilat, patí i fou sepultat ressuscità el tercer dia segons les Escriptures; ni que se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare. Tampoc crec que tornarà a venir amb glòria a judicar els vius i els morts, i el seu regnat no tindrà fi. Ni crec tampoc en l’Esperit Sant, Senyor i vivificador, que procedeixi del Pare, el qual junt amb el Pare i el Fill, és adorat i glorificat, ni que parlà per boca dels profetes. No crec en l’Església una, santa, catòlica i apostòlica. No reconec ni un sol baptisme per a remissió dels pecats. Ni espero la resurrecció dels morts ni la vida en el món futur d'ultratomba. Ni dic Amén.

Quan algú et demana si creus en l'existència d'alguna cosa sembla bo preguntar per la definició d'aquesta entitat. Naturalment que en el cas de Déu el problema es complica. Per a molts creients Déu no és cap cosa o entitat i els pot semblar fins i tot blasfem parlar de "concepte de Déu" o de "definició de Déu". Però pot ser útil explicar que el dret a la llibertat religiosa inclou el dret a no tenir cap religió, i que l'ateisme no és cap religió. Ser ateu és intentar ser racional en les nostres creences i accions, tenir una concepció científica del món i intentar gaudir de la vida (d'aquesta vida humana, no d'una probablement inexistent vida d'ultratomba) i deixar de preocupar-se de pseudoproblemes teològics.

Les grafies l·l

2008-11-22T11:19:00.000-08:00

BADIA i MARGARIT, Antoni M. Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1994. Pàgines 761-763.

NOTA: A la llista (no exhaustiva) de mots amb l·l, on diu

al·ludir

al·lucinar

probablement hauria de dir:

al·lucinar

al·ludir

On diu: col·lissió, probablement hauria de dir col·lisió.

BADIA, Jordi; BRUGAROLAS, Núria; TORNÉ, Rafel; i FARGAS, Xavier. El llibre de la llengua catalana per a escriure correctament el català. Edicions Castellnou, Barcelona, 1997. Pàgines 84-86.

Azorín. Agulla de bitàcola Lope de Vega (1935)

2008-11-19T13:32:00.000-08:00

AZORÍN. Lope en silueta (con una aguja de navegar Lope). Cruz y raya, Madrid, 1935

"Traduir una obra és la millor manera de llegir-la; és amar-hi i pensar-hi, servir-la i dominar-la". Josep Carner

2008-11-07T04:50:00.000-08:00

No vaig a tota brida,
sinó refrenant el vol;
perquè l'important no és
arribar aviat, ni tot sol,
sinó amb tots i a temps.

Lleó Felip

Només rodamón

Ésser en la vida rodamón,
rodamón només que creua sempre per camins nous.
Ésser en la vida rodamón,
que no facin durícia les coses ni en l'ànima ni en el cos,
passar per tot un cop. Un cop només i lleuger,
lleuger, sempre lleuger
que no s'acostumi el peu a trepitjar el mateix sòl,
ni el taulat de la farsa, ni l'enllosat dels temples
per a què mai resem
com el sagristà el rés
ni com el còmic vell
diguem els versos.
La mà ociosa és qui té més fi el tacte dels dits
deia el príncep Hamlet, veient
com cavava una fossa i cantava al mateix temps
un enterramorts.
Si no sabem els oficis, els farem amb respecte.
Per enterrar els morts
com cal
qualsevol serveix, qualsevol... menys un enterramorts.
Un dia tots sabem
fer justícia. Tan bé com el Rei hebreu
la va fer Sancho l'escuder
i el vilà Pedro Crespo.
Que no facin durícia les coses ni en l'ànima ni en el cos,
Passar per tot un cop. Un cop només i lleuger,
lleuger, sempre lleuger
Sensibles a tot vent
i sota tots els cels,
poetes, mai no cantem
la vida d'un mateix poble
ni la flor d'un únic hort.
Que siguin tots els pobles
i tots els horts nostres.

Lleó Felip

IN GOD WE TRUST: BUT WHICH ONE?

2008-11-07T04:12:00.000-08:00

Unde malum?

Si ens troben, estem perduts

2008-11-07T03:52:00.000-08:00

Hi ha una gran part dels jutges que són absolutament incorruptibles; res, absolutament res, no pot obligar-les a fer justícia. Bertold Brecht

M'és absolutament indiferent que èl que jo he pensat ja ho hagi pensat algú més abans que jo. L.Wittgenstein. Tractatus. Pròleg

... aquesta és la meva opinió, no una dada històrica.

Memòria històrica

2008-10-21T02:08:00.000-07:00

Proposta de làpida: El poble ha determinat transformar en memorial democràtic (biblioteca, arxiu, sala de concerts, jardins) l'església del Valle de los Caidos la qual va ser construïda per ordre d'un l'impiadós tirà i molt cruel enemic de la democràcia amb sang i suor infinites de presoners lluitadors per la llibertat.

Carta al Director d'EL PAÍS sobre el punt volat (13/03/1998)

2008-10-01T08:21:00.001-07:00

Mi bisabuelo no era tonto

2008-09-30T10:42:00.000-07:00

Guerrilla de tropas españolas en la manigua, durante la guerra de Cuba.

Mi bisabuelo, con cara de niño, acurrucado en el centro.

Nadie explica historias de antepasados tontos. Mi abuelo contaba que a su padre lo mandaron a la guerra de Cuba porque era el tonto del pueblo. Al pueblo le tocaba enviar un recluta y entre todos decidieron que era el que iría más contento. En Barcelona vio por primera vez el mar y los tranvías. Embarcó para Cuba, aprendió a hacer la instrucción y disparaba con precisión. Un día le enviaron a las montañas, estaban todos escondidos entre matorrales. Se oyó la voz del sargento dando la orden de fuego. Un segundo antes del estruendo de los disparos se oyó la voz de mi bisabuelo gritando: ¡Cuidado, que ahí delante hay gente!

Teresa de Calcuta

2008-09-30T00:43:00.000-07:00

Hi ha pocs personatges del segle XX que sigui receptor d'elogis tan desmesurats. Teresa de Calcuta, es diu, és una santa de tots. Teresa de Calcuta s'ha convertit en un dels mites televisius i mediàtics, un paradigma de bondat i d'altruisme apolític.

Els nombrosos punts foscos han estat silenciats. Per exemple, entre les fotos que es publiquen de la mare Teresa no s'acostumen a incloure aquelles en les quals apareix amb la família Duvalier a Haití, una de les tiranies més sagnant i causant de pobresa al seu país. La seva afirmació: "La família Duvalier ama els pobres", és més una exemplificació del seu concepte d'amor que no una simple ingenuïtat o ignorància.

Teresa de Calcuta mai no va denunciar les causes de la pobresa, ni als dirigents que la feien i la fan possible, o no feien ni fan res per disminuir-la.

Tota la seva acció estava orientada a la vida d'ultratomba, a l'expansió de l'Església i, especialment, de la seva orde, i, en general, a la major glòria de la seva divinitat (AMGD). Aquesta concepció teocèntrica i la seva idea religiosa i irracional del món com a una vall de llàgrimes era coherent amb el tipus de les cures mèdiques que utilitzava en els seus centres. Els tractaments a malalts, vells i agonitzants eren tan cristians com medievals i acientífics.

Els seus pensaments dogmàtics han estat sempre una defensa de les forces més obscurantistes i reaccionàries. Les seves opinions sobre els pobres ("Penso que és molt maco per al pobre acceptar la seva sort."); la pau mundial ("Actualment, l'avortament és el pitjor dels mals i el major enemic de la pau."), o l'explosió demogràfica a l'Índia ("Jo no n'estic d'acord, perquè Déu sempre proveeix.") no són meres anecdotes, són exemples paradigmàtics d'una manera molt poc humanista d'entendre el món.

Per a aquells (ateus, agnòstics o creients) que valorem la compassió com a una virtut humana, però també la racionalitat, el coneixement científic i la justícia social; per aquells que considerem que un altre món és possible sense esperar a la vida d'ultratomba, la beata Teresa de Calcuta, que al seu cel sigui, mai no serà santa de la nostra devoció.

Pardon the expression

2008-08-19T09:54:00.000-07:00

Va dormir amb el somni tranquil de l'assassí. Els seus crims, per suposat suposats, van ser més producte de la gana que de les ganes. Realment, si l'home és allò que menja (Ludwig Feuerbach, dixit), ell era molt poca cosa. I si el menjar és abans que la moral (Bertold Brecht me fecit), tenia més moral que l'Alcoià. Seguint la digna línia de pensament d'altres il·lustres negadors de males notícies, donava els bons dies com qui envia spams. Totes les seves actuacions relacionades amb la defensa dels seus drets no eren susceptibles de publicitat i eren, per tant, radicalment injustes, segons qualsevol kantià. No era simpàtic ni mal educat, considerava la simpatia només com la variant riallera, afectada, aduladora, impúdica, agressiva i ximpleta de la mala educació. Tampoc era un home massa lliure si acceptem la definició de llibertat de Montesquieu ("la sensació que cadascun té de la seva pròpia seguretat"). Com gairebé tots els que anomenen a les coses pel seu nom i plantegen qüestions de principis sense embuts era considerat culpable dels mals que denunciava. Per això, el dia que la policia política i social el va llançar del pis vuitanta d'un gratacels, a l'alçada del pis dinou encara anava pensant: "fins ara tot va bé".

Principis de l'humanisme segons Paul Kurtz

2008-08-18T04:03:00.000-07:00

No sempre és fàcil, per a una persona racional, resumir els seus principis ideològics en un determinant moment. És més senzill per a un dogmàtic que ens pot fàcilment recitar el seu "credo" invariable, indubtable, etern, sagrat. També la frivolitat sembla ser més còmoda i senzilla: Graucho Marx va resumir la seva ideologia bàsica quan va dir: "Senyora, aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc d'altres". Però entre el dogmatisme fanàtic i la frivolitat total o l'escepticisme i relativisme absolut, hi ha una tercera possibilitat: el racionalisme crític. El pensament racional considera que els seus principis han de ser justificables però també refutables i millorables. Exemples de credos racionals els trobem en la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, o en la declaració següent obra de Paul Kurtz, professor emèrit de Filosofia a la Universitat Estatal de Nova York a Buffalo (EUA). Aquest "credo laic" intenta resumir els grans principis i valors humanístics que inspiren l'Acadèmia Internacional d'Humanisme.

Les afirmacions de l'humanisme:
una enunciació de principis

per Paul Kurtz

Aquest manifest apareix a la contraportada de la revista Free Inquiry òrgan del Consell per a l'Humanisme Democràtic i Secular.

Confiem en l'aplicació de la raó i de la ciència per entendre l'Univers i per resoldre els problemes humans.

Deplorem els esforços per denigrar la intel·ligència humana, per pretendre explicar el món en termes sobrenaturals, i per buscar fora de la naturalesa la salvació.

Creiem que la descoberta científica i tecnològica pot contribuir a la millora de la vida humana.

Creiem en una societat oberta i plural i en la democràcia com a la millor garantia de protecció dels drets humans davant minories autoritàries i majories repressives.

Confiem en el principi de separació de l'Església i l'Estat.

Cultivem les arts de la negociació i el compromís com a mitjans per resoldre diferències i aconseguir el mutu enteniment.

Estem profundament implicats en assegurar la justícia i l'honradesa en la societat i en l'eliminació de la discriminació i la intolerància.

Creiem que cal protegir als que es troben en situació de desavantatge i als invàlids o discapacitats perquè siguin capaços d'ajudar-se a ells mateixos.

Intentem anar més allà de les divisòries lleialtats mesquines basades en la raça, la religió, el sexe, la nacionalitat, el credo, la classe, l'orientació sexual o l'ètnia, i lluitem per treballar junts pel bé comú de la humanitat.

Volem protegir i enriquir la terra, preservar-la per a generacions futures i evitar infligir patiments innecessaris a altres espècies.

Creiem que cal gaudir de la vida aquí i ara i desenvolupar tots les nostres capacitats creatives al màxim.

Creiem en el cultiu de l'excel·lència moral.

Respectem el dret a la vida privada. Els adults madurs han de poder realitzar les seves aspiracions, expressar les seves preferències sexuals, exercir la llibertat reproductiva, tenir accés a atenció sanitària intel·ligible i informada, i a morir amb dignitat.

Creiem en les bones costums comunes: altruisme, integritat, honestedat, sinceritat, responsabilitat. L'ètica humanística està subjecta al govern de la raó i la crítica. Hi ha estàndards normatius que descobrim junts. Els principis morals es posen a prova per les seves conseqüències.

Estem implicats a fons amb l'educació moral dels nostres fills. Volem fomentar la raó i la compassió.

Estem compromesos amb les arts no menys que amb les ciències.

Som ciutadans de l'Univers i estem frisosos dels descobriment que encara s'han de fer en el cosmos.

Som escèptics davant les pretensions no provades de coneixements, i estem oberts a idees noves i a la recerca de noves sortides en el nostre pensament.

Afirmem l'humanisme com a una alternativa real a les teologies del desesper i a les ideologies de la violència i com a una font de significat personal ric i de satisfacció genuïna al servei dels altres.

Creiem en l'optimisme més que no en el pessimisme, en l'esperança més que no en el desesper, l'aprenentatge en lloc de dogma, veritat en lloc d'ignorància, l'alegria més que no la culpa o el pecat, la tolerància en lloc de la por, l'amor en lloc de l'odi, la compassió per sobre de l'egoisme, la bellesa en lloc de lletgesa, i racionalitat més que no fe cega o irracionalitat.

Creiem en la realització completa del millor i més noble del que som capaços com a éssers humans.

Oxímorons, ocurrències, acudits, idees...

2008-08-13T05:19:00.000-07:00

L'oxímoron és una figura retòrica que consisteix en la presentació consecutiva de paraules que tenen significats que s'exclouen mútuament. La paraula oxímoron procedeix del grec, d'ὀξύς (oxus, «agut, penetrant») i de μωρός (môros, «avorrit, fat»). Quines de les frases següents es poden considerar oxímorons?:

Pensament etarra.
Capitalisme creatiu.
Cercle quadrat.

"De l'arbitre no vull opinar perquè ens ha robat aquest partit."
"I am not a stupid person."

L`home invisible existeix... l'hem vist!

2008-08-11T11:56:00.000-07:00

El mes de juliol de 1970, Jaume Perich publicava aquest acudit a la pàgina 94 del seu llibre Perich Match (L'Escorpí, 20. Barcelona: Edicions 62).

Entre els anys 1929 i 1933, Salvador Dalí havia pintat un oli, de 140 x 81 cm, que porta per títol L'home invisible i que actualment es pot veure a Madrid, al museu Reina Sofia.

Milers de persones hem vist L'home invisible al Reina Sofia de Madrid i això és una prova de la seva existència.

Les arenes tranquil·les del Delta. Text de Xavier Valls i fotografies d'Eva Costa. "Sortim", suplement del diari AVUI

2008-07-25T01:43:00.000-07:00

PÀMIES, Teresa. Informe al difunt. La Campana, Barcelona, 2008

2008-07-17T04:55:00.000-07:00

Història d'amor

2008-07-12T10:35:00.000-07:00

Quina era la pregunta o la situació problemàtica?

2008-07-04T08:23:00.000-07:00

Entendre (comprendre, explicar...) una acció té a veure amb conèixer les seves causes. En el cas d'una acció racional, les causes són les finalitats (objectius o metes de l'acció) i les creences (informacions o coneixements) de l'agent. Escriure un text és una acció (conducta humana conscient i voluntària) de l'escriptor. Entendre un text (i comentar un text és intentar entendre'l) és analitzar les causes d'aquest text. En molts casos un text és una resposta a una situació problemàtica o a una pregunta que se li ha fet a l'autor o que l'autor s'ha fet. La finalitat del text era donar resposta a un interrogant o a una situació problemàtica.

Per això és aconsellable davant d'un text que volem entendre i/o comentar, preguntar-nos quina era la situació problemàtica a la qual l'autor vol donar resposta. Quina mosca l'ha picat a l'autor?

Un exemple són els textos aforístics d'Heràclit d'Efes. Aquests fragments són especialment difícils d'entendre. No sense raó el seu autor era anomenat Heràclit l'obscur. Fa més de seixanta anys Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008) es va sentir fascinat per l'obra fragmentària d'Heràclit. Va escriure un llibre, La claredat d'Heràclit (Accent Editorial, Barcelona 2007) on considerava que els aforismes d'Heràclit es podien entendre com a respostas a preguntes concretes que s'han perdut.

A vegades s'ha comparat l'actitud filosòfica a del nen que a cada resposta del seu interlocutor afegeix un nou per què, fins arribar a l'extenuació del seu interlocutor (normalment mare o pare de la criatura). El filòsof, valuós per les seves preguntes i problemes que planteja, intenta aprofundir en les qüestions, arribar a qüestions últimes (o primeres), buscant el perquè del perquè.

Davant d'un text que volem entendre és bo preguntar-se per la situació problemàtica a la qual vol donar resposta. Karl R. Popper (Viena, 1902 - Londres, 1992) considerava que els Elements d'Euclides, el llibre de text més utilitzat en tota la història de la humanitat, era en realitat un llibre de cosmologia que donava resposta a la crisi que el descobriment dels nombres irracionals suposava per a la concepció aritmètica del món defensada pels pitagòrics. Si la diagonal del quadrat de costat unitat no era cap nombre racional, no era certa la concepció de Pitàgores segons la qual l'Univers tenia una estructura aritmètica. La solució que es va trobar a la concepció aritmètica del món va ser tan bona, que ara, més de dos mil anys després, hem oblidat el problema cosmològic que la va provocar i considerem els Elements només com un llibre de geometria.

Igual que ens podem preguntar que va ser primer si l'ou o la gallina, podem preguntar-nos que va ser primer si les preguntes o les respostes. Igual que podem respondre que primer va ser una gallina primitiva, podem dir que primer va ser una pregunta primitiva. L'admiració de la qual parlava Aristòtil com a l'origen del filosofar, es pot considerar com una forma primitiva d'interrogar-se. Sense admiració no hi ha interrogants ni problemes, i sense qüestions i problemes no hi ha respostes ni solucions.

Però no totes les preguntes tenen sentit, les preguntes insensates poden estar en l'origen de pseudoproblemes. De quin color és l'arrel quadrada d'un nombre sencer negatiu? Com fabricar cercles quadrats? La resposta a una pregunta que planteja un problema real intenta resoldre'l, solucionar-lo. La resposta a una pregunta insensata que planteja un pseudoproblema, intenta dissoldre'l, eliminar la falsa pregunta, i no només eliminar l'interrogant.

Preguntar-se, pensar, sospesar, dubtar, reflexionar... són activitats paradigmàticament humanes. Els humans racionals són animals que es fan preguntes. Formular bé una pregunta ajuda a analitzar les possibles respostes i triar la millor possible. Quan ens trobem amb una afirmació o una acció i volem reflexionar-hi, resulta molt aconsellable preguntar-se sobre qual va ser el problema (o el pseudoproblema) al qual pretenia donar resposta. Una manera d'analitzar les respostes és veure que passa amb la seva negació. La resposta a un problema autèntic pot ser vertadera o falsa. Normalment com les respostes són enunciats universals, mai no podrem estar segurs que siguin vertaders. Els enunciats estrictament universals no són verificables i encara que siguin falsables no sempre és fàcil aconseguir refutar-los. Però, si no es tracta de la resposta a un pseudoproblema, la resposta serà o bé vertadera o bé falsa i si la resposta és vertadera, la seva negació serà falsa. En canvi, si la resposta a un pseudoproblema sembla vertadera i profunda, la seva negació normalment sembla ser una veritat més profunda encara. En la filosofia hegeliana, heideggeriana, lacaniana, postmoderna... podríem trobar multitud d'exemples d'aquest xarlatanisme (o "xarlacanisme") buit. Per analitzar exemples, concrets vegeu el cas Sokal i la seva denúncia de les impostures intel·lectuals.

Sobre la religió

2008-06-28T07:38:00.000-07:00

Un nombre primer de Mersenne de 1.332 xifres

2008-06-28T05:20:00.000-07:00

Un nombre primer de 1.332 xifres

Un nombre primer de Mersenne és un nombre primer que és una potència de 2 disminuîda en una unitat. Rep aquest nom en honor de Marin Mersenne i han presentat interès des de l'antiguitat ja que Euclides va mostrar que un primer de Mersenne multiplicat per la potència de dos anterior és un nombre perfecte, és a dir, és igual a la suma de tots els seus divisors amb l'excepció del mateix número. Si 2 elevat a p menys u és primer, llavors p també serà primer. L'any 1979 es va trobar un primer de Mersenne de 13.395 xifres, es tracta de dos elevat a: 44.497 menys u. L'any 1984 ja es coneixia un primer de Mersenne de 39.751 xifres, es tracta de dos elevat a 132.049 menys u. L'any 2008 es van descobrir el 45è i 46è primers de Mersenne. El més gran descobert fins ara (per un equip de la UCLA), el 46è té gairebé 13 milions de xifres i és el següent: 2 elevat a 43.112.609 menys 1. El valors de p tals que 2 elevat a p menys 1 és primer que es coneixen són: 2; 3; 5; 7; 13; 17; 19; 31; 61; 89; 107; 127; 521; 607; 1.279; 2.203; 2.281; 3.217; 4.253, 4.423; 9.689; 9.941; 11.213; 19.937; 21.701; 23.209; 44.497; 132.049. El vintè nombre primer de Mersenne és el següent:

285.542.542.228.279.613.901.563.566.102.164.008.326.164.238. 644.702.889.199.247.456.602.284.400.390.600.653.875.954.571. 505.539.843.239.754.513.915.896.150.297.878.399.377.056.071. 435.169.747.221.107.988.791.198.200.988.477.531.339.214.282. 772.016.059.009.904.586.686.254.989.084.815.735.422.480.409. 022.344.297.588.352.526.004.383.890.632.616.124.076.317.387. 416.881.148.592.486.188.361.873.904.175.783.145.696.016.919. 574.390.765.598.280.188.599.035.578.448.591.077.683.677.175. 520.434.074.287.726.578.006.266.759.615.970.759.521.327.828. 555.662.781.678.385.691.581.844.436.444.812.511.562.428.136. 742.490.459.363.212.810.180.276.096.088.111.401.003.377.570. 363.545.725.120.924.073.646.921.576.797.146.199.387.619.296. 560.302.680.261.790.118.132.925.012.323.046.444.438.622.308. 877.924.609.373.773.012.481.681.672.424.493.674.474.488.537. 770.155.783.006.880.852.648.161.513.067.144.814.790.288.366. 664.062.257.274.665.275.787.127.374.649.231.096.375.001.170. 901.890.786.263.324.619.578.795.731.425.693.805.073.056.119. 677.580.338.084.333.381.987.500.902.968.831.935.913.095.269. 821.311.141.322.393.356.490.178.488.728.982.288.156.282.600. 813.831.296.143.663.845.945.431.144.043.753.821.542.871.277. 745.606.447.858.564.159.213.328.443.580.260.422.714.694.913. 091.762.716.447.041.689.678.070.096.773.590.429.808.909.616. 750.452.927.258.000.843.500.344.831.628.297.089.902.728.649. 981.994.387.647.234.574.276.263.729.694.848.304.750.917.174. 186.181.130.688.518.792.748.622.612.293.341.368.928.056.634. 384.466.646.326.572.476.167.275.660.839.105.650.528.975.713. 899.320.211.121.495.795.311.427.946.254.553.305.387.067.821. 067.601.768.750.977.866.100.460.014.602.138.408.448.021.225. 053.689.054.793.742.003.095.722.096.732.954.750.721.718.115. 531.871.310.231.057.902.608.580.607

Dos elevat a 4.423 menys 1
Nombre primer de Mersenne de 1.332 xifres (Un altre primer de Mersenne, dos elevat a 132.049 menys u; té 39.751 xifres. El més gran descobert fins ara, el 46è, dos elevat a 43.112.609, té gairebé 13 milions de xifres.)

El 2013 centenari de la Ela Geminada

2008-06-28T05:02:00.000-07:00

Va ser l'any 1913 quan l'Institut d'Estudis Catalans va establir el caràcter de la Ela Geminada (L·L) com a normatiu per a la representació d'un determinat so de la llengua catalana. Aquest és l'únic signe que identifica tipogràficament la nostra llengua de la resta d'idiomes. Es pot dir que aquest dígraf és una singularitat identitària.