Filosofia, articonte de Juan José Millás

Filosofia

Volia ser culte, però arribava a casa esgotat, sense ànims per a cap altra cosa que no fos obrir el televisor i narcotitzar-se amb el menú del dia. Mentre les imatges penetraven en el seu ànim com les erugues de l'anunci per les fosses nasals, imaginava una altra vida en què llegia llibres dels quals prenia apunts en un quadern quadriculat, amb les tapes negres. Havia sentit parlar d'un savi que no tenia televisió i intentava imaginar la seva existència. El veia passejant filosòficament per les habitacions de casa seva, atent a tots i cadascun dels estímuls de la realitat. De vegades, tancava el televisor i imitava aquesta vida superior a la seva. Anava, per exemple, a la cuina, agafava un iogurt de la nevera, i se'l prenia intentant establir una reflexió sobre la data de caducitat. Li semblava bé que imprimissin aquesta informació a la tapa. Constituïa un símptoma de països avançats. Però era aquell pensament seu sobre la data de caducitat una reflexió filosòfica?

Un dia, en sortir de treballar, va entrar en una llibreria. Una vegada superada la por que el prenguessin per un intrús (el que era), va prendre un volum de filosofia a l'atzar i va llegir una pàgina de la qual no va entendre gairebé res. Això deu ser la cultura, va pensar, així que va comprar el llibre, se'l va emportar cap a casa i es va posar a llegir-lo al sofà, davant del televisor mut. A la mitja hora, es trobava esgotat. Tot i que el llibre estava escrit en el seu propi idioma, tenia una gran quantitat de paraules que no comprenia. Després de decidir que a l'endemà es compraria un diccionari, va tancar el volum i va obrir la televisió, per la pantalla de la qual van començar a discórrer de seguida les erugues narcotitzants corresponents al dia i a l'hora. L'home va col·locar les cames sobre la taula i es va deixar envair pel dolç mal.

Una vegada envaït, va observar el volum tancat i va tenir una revelació: el llibre, tot i que no l'entengués, era la vida, mentre que la televisió, que entenia, era la mort, així que es va aixecar, va arrencar l'aparell de la prestatgeria i el va amagar sota la pila, al costat del rentavaixelles. Després va començar a llegir a poc a poc aquelles pàgines, movent la llengua dintre de la boca, sense entendre res. I com menys entenia, més savi era. Qui li ho explica?

Juan José Millás

(Articonte aparegut al diari El País, el dia 9 de desembre del 2005. Traducció de Pere de la Fuente i Collell)

Religión en democracia (EL PAÍS, 28.07.1996)

Democràcia i lluita de classes a la Grècia antiga i a Santa Coloma de Gramenet

Milers (uns 20.000, segons els meus càlculs) de ciutadans de Santa Coloma de Gramenet es van manifestar ahir, 5 de novembre, demanant la regeneració democràtica i la dissolució del consistori municipal, que té l'alcalde i el regidor d'urbanisme a la presó. Qui es veu a la foto portant un pal de la pancarta és el regidor Àngel Pla, d'IUiA, que, pel que sembla, és l'única formació política amb representació a l'Ajuntament que demana clarament la dissolució del consistori, que no accepta un relleu a l'Alcaldia i que considera necessària una convocatòria d'eleccions municipals fins a maig del 2011.

Com gairebé sap tothom, la paraula democràcia significa etimològicament poder o govern del poble. Arthur Rosenberg, un pensador comunista americà, en un llibre de divulgació molt recomanable sobre la democràcia en els temps antics,
escrit l'any 1921, després de recordar aquest significat etimològic afirmava:

"Tanmateix, en la pràctica política dels grecs, la paraula democràcia tenia un significat molt més restringit, definit per la seva relació d'oposició amb el terme oligarquia. L'oligarquia era el "predomini de la minoria" en la ciutat-estat; la democràcia, el "predomini de la majoria". Però en l'antiguitat no s'entenia en absolut que aquests termes fessin referència a una majoria o a una minoria qualsevol: oligarquia era sempre el predomini de la minoria dels més rics; democràcia, el predomini de la majoria dels més pobres. El criteri de discriminació entre els més "rics" i els més "pobres" està sempre en relació amb les condicions polítiques i socials del moment considerat, en el qual es produïa l'esdeveniment. Hi ha uns casos en els quals els més pobres eren només els proletaris, hi ha altres en els quals la designació inclou també les classes mitjanes. Per altra banda, alguns cops els més rics eren només els latifundistes; altres cops s'incloïa ambé els artesans de certa importància, etc." (He fet la traducció des de l'edició en castellà: Democracia y lucha de clases en la Antigüedad, Barcelona, El Viejo Topo, 2006, pàg. 45).

Un text d'Aristòtil a La Política (1290a) resulta d'una actualitat sorprenent: "Ara bé: no és exacte definir la democràcia, com acostument a fer-le alguns actualment, simplement com una constitució en la qual la multitud posseïx la sobirania -ja que fins i tot a les oligarquies i en qualsevol altre lloc la majoria és sobirana-, ni l'oligarquia dient que és la constitució en la qual uns pocs són sobirans sobre el govern. Perquè si el nombre total de ciutadans és de mil tres-cents, i mil d'ells són rics i no donen als tres-cents pobres cap part en el govern, malgrat hagin nascut lliures i siguin semblants a ells en tots els aspectes, ningú no diria que aquest poble està governat democràticament, i anàlogament també si hi hagués pocs pobres, però més poderosos que els rics, que eren mésnombrosos, ningú anomenaria aquest govern una democràcia si els ciutadans que eren rics no tenien part en els honors polítics. Més aviat, doncs, hauríem de dir que és una democràcia quan la sobirania la tenen els homes lliures, i una oligarquia, quan la tenen els rics; però que resulta que la classe sobirana en una democràcia és nombrosa, i en una oligarquia, petita, perquè hi ha molts homes lliures per naixement, però pocs rics." (He fet la traducció des d'una traducció al castellà de Francisco P. Samaranch: ARISTÒTELES, Obras, Madrid, Aguilar, 1967, pàg. 1479-1480.)

El mestre d'Aristòtil, el filòsof aristòcrata Plató també tenia clar que la democràcia era el govern dels pobres. Al llibre VIII de La República (557a) trobem: "Sí, jo crec que la democràcia s'instaura quan els pobres, victoriosos, els rics, uns, els maten, altres, els exilien, i es reparteixen amb igualtat de drets amb els qui resten els càrrecs constitucionals, que quasi sempre s'atorguen, en aquest sistema, per sorteig." (He agafat la traducció de Manuel Balasch, Pvre. a PLATÓ, Diàlegs, Vol. XII, La República, (Llibres VIII-X), Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1992, pàg 35.

La lluita contra la corrupció i per la regeneració democràtica a Santa Coloma de Gramenet està fent seu el concepte grec de democràcia com a govern dels pobres i classes mitjanes contra el règim plutocràtic i oligàrquic establert per l'alcalde milionari Bartomeu Muñoz (feliçment a la presó) i el consistori actual (PSC amb majoria absoluta i absolutista). Per això, el manifest que convocava la manifestació amb el lema "Polífics corruptes, fora! Ara, el poble" no només demanava la dissolució del consistori i la investigació dels projectes sospitosos, sinó que també demanava saber el patrimoni dels regidors quan van entrar i ara, que si el consistori és sisol, hauran de sortir.

Bad arguments & dreadful arguments

In a sense Bogghossian makes it easier for himself by taking on more or less rational authors, specifically Putnam, Goodman, and to a lesser extent Rorty. Their views are reasonably easy to refute because they are, at least in the case of Putnam and Goodman, fairly clearly statet. It is much easier to refute a bad argument than to refute a truly dreadful argument. A bad argument has enough structure that you can point out its badness. But with a truly dreadful argument, you have to try to reconstruct it so that it is clear enough that you can state a refutation.

Boghossian takes bad arguments by Putnam, Goodman, and Rorty and refutes them. But what about the truly dreadful arguments in such authors as Jacques Derrida, Jean-François Lyotard, and other postmodernists that have been more influential during the last half-century? What about, for exemple, Derrida's attempts to "prove" that meanings are inherently unstable and indeterminate, and that it is impossible to have any clear, determinate representations of realty? (He argues, for exemple, that is no tenable distinction between writing and speech.) The atmosphere of Boghossian was a student of Rorty at Princeton. But he does not go into the swamp and wrestle with Derrida & Co.

John R. Searle, "Why Should You Believe It?", ressenya del llibre de Paul A. Boghossian, Fear of Knowledge: Against Relativism and Constructivism (Clarendon Press/Oxford University Press, 139 pp.), The New York Review of Books, September 24, 2009, Volume LVI, Number 14, pàgs.89-90.

El vaixell d'Otto Neurath

"Som com uns mariners que hem de reparar el nostre vaixell en alta mar, sense tenir la possibilitat de desmantellar-lo en dic sec i de reconstruir-lo a partir dels seus millors components."

Otto Neurath, "Protokolls¨sätze", Erkenntnis (1932-1933)

Eugeni d'Ors i la filosofia

Dream team filosòfic

"Estrenyent les dents, amb el seu català de Valls i la veu serpentina, Eugeni d'Ors deia, avui (2 d'abril de 1909), a la penya de l'Ateneu:
--Els homes són de dues classes: els que serveixen per a la Filosofia i els que no serveixen per a res...
--Sí, és clar --ha dit Pujols--, però sempre s'exagera..."

El quadern gris
Josep Pla

Comentari de Josep Pla a "Les tres Gràcies" de Rafael

Rafael, Les Tres Gràcies

"Contemplo, més de mitja hora, una reproducció a tot color de «Les Tres Gràcies» de Rafael. El braç de la figura del mig que aguanta la poma té una gràcia torbadora, intraduïble en paraules, infinita. El vivent acabat del dibuix de Rafael.
Per alguns amics meus, les dones més picants són les virtuoses que fan tots els possibles per a no semblar-ho. A mi m'agraden al revés.
Les dones lletges són generalment agradabilíssimes. Però n'hi ha tan poques que ho vulguin reconèixer!"

Josep Pla: El quadern gris, 2 d'abril de 19o9

PLATÓ. Apologia. Traducció de Joan Crexells

Barbarus hic ego sum, quia non intellegor ulli. Ovidi

Probablement el Déu del símbol de Nicea-Constantinoble no existeix

Hi ha una campanya publicitària que diu: "Probablement déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida"

Si es diu "probablement" és perquè ni s'ha provat la inexistència de Déu ni es provarà mai. Les inexistències no es poden provar. Podem provar o demostrar, en alguns casos, una existència; però no podem provar que alguna cosa no existeix. Però, és aquell que afirma l'existència d'una entitat qui ha de carregar amb el pes de la prova. Per a una persona racional, la manca de cap prova o indici de l'existència d'una entitat és una raó suficient per no creure en la seva existència. Les persones racionals no són agnòstic sobre l'existència de cavalls o elefants voladors, simplement no creu en la seva existència perquè no hi ha cap prova a favor de la seva existència ni la seva existència serviria per explicar cap fenomen conegut. En aquest sentit tampoc cap déu no existeix, perquè no hi ha cap prova mínimament acceptable de la seva existència i la seva existència no seria un factor explicatiu de cap fet conegut.

Aquesta campanya ha generat polèmica especialment entre creients. No conec cap cas que per contradir la campanya es presentin proves o demostracions de l'existència de Déu. En molts casos el creient es preocupa d'afirmar quin és el seu Déu (el Déu que perdona, el Déu de Jesús...) i quin altre Déu creu ell que no existeix (el venjatiu, sàdic, botxí, jutge...). El símbol de Nicea-Constantinoble parla del Déu en el qual creuen molts cristians i diu:

"Crec en un Déu, Pare tot poderós, creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles. I en un sol Senyor Jesucrist, Fill unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles. Llum de Llum, Déu veritable de Déu veritable; engendrat, no pas creat, consubstancial amb el Pare, per qui han estat fetes totes les coses. El qual, per nosaltres, els homes i per la nostra salvació, davallà dels cels. I s’encarnà de l’Esperit Sant i de la Verge Maria, i es féu home. També per nosaltres fou crucificat sota Ponç Pilat, patí i fou sepultat. I ressuscità el tercer dia segons les Escriptures; se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare. I tornarà a venir amb glòria a judicar els vius i els morts, i el seu regnat no tindrà fi. Crec també en l’Esperit Sant, Senyor i vivificador, que procedeix del Pare, el qual junt amb el Pare i el Fill, és adorat i glorificat, i parlà per boca dels profetes. Crec en l’Església una, santa, catòlica i apostòlica. Reconec un sol baptisme per a remissió dels pecats. I espero la resurrecció dels morts i la vida en el món futur. Amén."

Potser seria necessari concretar que un dels déus que amb molta probabilitat no existeix és aquest Déu del Símbol de Nicea-Constantinoble. Ni el món necessita d'un Déu creador ni els humans que volen gaudir de la vida necessiten creure en un Déu, Pare tot poderós, creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles. Ni creure en un sol Senyor Jesucrist, Fill unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles. Llum de Llum, Déu veritable de Déu veritable; engendrat, no pas creat, consubstancial amb el Pare, per qui han estat fetes totes les coses. Ni tampoc necessiten creure que Jesucrist, per nosaltres, els homes i per la nostra salvació, davallà dels cels; i s’encarnà de l’Esperit Sant i de la Verge Maria, i es féu home. Tampoc cal creure que per nosaltres fou crucificat sota Ponç Pilat, patí i fou sepultat ressuscità el tercer dia segons les Escriptures; ni que se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare. Tampoc crec que tornarà a venir amb glòria a judicar els vius i els morts, i el seu regnat no tindrà fi. Ni crec tampoc en l’Esperit Sant, Senyor i vivificador, que procedeixi del Pare, el qual junt amb el Pare i el Fill, és adorat i glorificat, ni que parlà per boca dels profetes. No crec en l’Església una, santa, catòlica i apostòlica. No reconec ni un sol baptisme per a remissió dels pecats. Ni espero la resurrecció dels morts ni la vida en el món futur d'ultratomba. Ni dic Amén.

Quan algú et demana si creus en l'existència d'alguna cosa sembla bo preguntar per la definició d'aquesta entitat. Naturalment que en el cas de Déu el problema es complica. Per a molts creients Déu no és cap cosa o entitat i els pot semblar fins i tot blasfem parlar de "concepte de Déu" o de "definició de Déu". Però pot ser útil explicar que el dret a la llibertat religiosa inclou el dret a no tenir cap religió, i que l'ateisme no és cap religió. Ser ateu és intentar ser racional en les nostres creences i accions, tenir una concepció científica del món i intentar gaudir de la vida (d'aquesta vida humana, no d'una probablement inexistent vida d'ultratomba) i deixar de preocupar-se de pseudoproblemes teològics.